Jo era aquí, mirant com el món es cremava

Jo era aquí mentre el món es cremava. Això és el que segurament pensaven, excitades, aquestes dues senyoretes mentre aprofitaven els alderulls d’una de les manifestacions del passat 1 de maig a Barcelona per fer-se una selfie i penjar-la a les xarxes socials. Curiós. Estrany. Preocupant. Malaltís. N’hem fet un gra massa. Després de com van evolucionant les autofotos en els últims mesos m’atreveixo a augurar que el fenomen selfie té mala peça al teler. S’estan publicant instantànies de poc o gens mal gust que traspuen alguna patologia psicològica de mal curar i es carreguen l’esperit inicial d’aquest nou mètode, fresc i divertit, d’explicar la realitat quotidiana dels usuaris 2.0.

La ment en blanc

Em diu una bona amiga (encara no ho és, però intueixo que algun dia ho serà) que meditem poc. I amb meditar no es refereix només a la meditació transcendental. Diu que som incapaços de relaxar-nos i de deixar la ment en blanc. No “ens” deixem descansar. I en aquests moments de sobreexposició, de sobreinformació i de sobreexcitació vital donar cinc minuts de silenci al teu “cervell pensant” és la millor de les tisanes.

M’informo una mica i faig una cerca ràpida a la xarxa. Hi ha força estudis científics que conclouen que meditar és bo per a la salut. Redueix evidentment l’estrès i l’ansietat però també és saludable per als hipertensos, per als que tenen problemes pulmonars, insomni i, fins i tot, dolors crònics i problemes cardiovasculars. Els investigadors en la matèria, concentrats sobretot en universitats nord-americanes, afirmen que amb la pràctica meditativa s’oxigena el cos, i sembla probable (fins i tot per als més incrèduls) que amb més oxigen la maquinària fisiològica funcioni molt millor. Aquesta és la clau: més oxigen.

No cal una postura impossible ni cantar cap mantra, ni tampoc vestir-se amb túnica ni tocar els platerets. Cal simplement asseure’s en una postura còmoda, si pot ser amb l’esquena recta, i respirar profundament deixant que els pensaments facin la seva perquè a l’estona, a mesura que anem inspirant i expirant, vagin desapareguent per avorriment.

Em comenta aquesta amiga que, fins i tot, es pot meditar fent una foto. “Què m’estàs dient?” Li dic incrèdul. “Sí”, em precisa, “fent una fotografia amb la teva càmera o el teu smartphone. Mentre decideixes quin enquadrament, amb quina llum, amb flaix o sense…mentre contemples a través de l’objectiu, la teva ment només fa una única cosa”. I això ja és una passa de gegant per començar a ajudar-la a descansar.

Dolors que no t’explico

En Marc té migranyes horroroses. A la Lola li fan mal les articulacions dels turmells i les dels els dits de la mà esquerra. Sé que en Jan es mareja per culpa d’unes cervicals traïdores. I, tot i que sigui incapaç d’acceptar-ho, a la Maria li fa mal l’ànima. Molt. Li veig. Ho noto. Li dic. Em contesta. Són dolors que no t’explico.

No els explica. Té por al rebuig. Té fòbia als febles, als que pateixen, als que contaminen l’ambient amb el seu neguit. No li convenen. Els aparta. Els evita.

En Marc és metge i pare de tres fills adolescents. La Lola és Secretària General del Govern del flamant Nou Estat. En Jan és policia secreta i es juga la vida, cada dia, en un dels barris de la droga de la Capital. La Maria és mare i quan pot dirigeix amb èxit, i contra pronòstic per ser dona, un reputat Club de Futbol, que diuen, és més que un Club.

Ningú sap que ens trobem cada dijous a les set de la tarda en un cafè arraconat prop de la Plaça Rius i Taulet, a Gràcia. Riem. Ens comentem allò lleu, insignificant i superflu; el just per mantenir el lligam amistós des que vam finalitzar l’EGB a l’Escola Aula.

Tots sabem que ens mentim. Vivim en la mentida dels “forts“, dels “valents“, dels “preparats“.

La Maria em mira. Fa estona que no diu res. Se m’acosta poc a poc. A cau d’orella xiuxiueja: em moro. Em moro, depressa. Tinc una leucèmia molt malparida i em moro. I a més, m’han diagnosticat, una depressió aguda, perquè, segons diuen, sóc incapaç d’acceptar que les coses, a MI, també em poden anar malament.

Tu?. No pot ser. No-pot-ser.  Ets una de les nostres. Les del club de Nietzche. ElsSuperhomes i les Superdones que vam néixer amb la missió de ser excel.lents. Les que sabem identificar als “petits homes”, per després menysprear-los i apartar-los.

I una merda. Sóc feble com tothom. Ara ja no m’importa reconèixer que he tingut males èpoques en què he hagut de callar per por a no ser considerada. He patit dolors d’infern que t’hauria d’haver explicat si no hagués estat tan estúpida. He fingit tota la vida per mantenir un estatus, per formar part d’una èl.lit dirigent, per no desvincular-me delpoder. Jo pensava que havia nascut per ser vés a saber què. I NO. M’he adonat que, per molts contactes polítics i socials que disposi, sóc igual que els altres: una persona.

I saps, Martina? Ara, me n’alegro.

La crisi lectora

La Teresa admet que se sent trista i sola quan acaba un bon llibre. Experimenta un sentiment de pèrdua lleu. Una pàtina d’abandonament. Pot semblar exagerat, reconeix. Però és així. La desaparició d’uns bons personatges i d’una història magnètica la pot arribar a entristir, a descentrar, a angoixar-se. Per què? li pregunten. Trobo a faltar una espècie de tutel·la invisible i intocable que només percebo llegint i vivint un bon llibre.

La Isabel, animada per un impuls empàtic amb la Teresa, truca al programa de ràdio immediatament després. Una breu salutació i s’anima a asseverar que està passant literalment per “una crisi lectora”. Una crisi lectora?, pregunta encuriosida la Presentadora. Sí, sí. Una crisi lectora. Sempre he llegit molt i m’agrada tant!, però des de fa uns mesos no puc acabar cap llibre. En començo molts, i cap d’ells em fa el pes. I tota aquesta situació m’està atabalant. Em fa una mica de vergonya dir-li que em sento frustrada.

L’última frase de la Isabel aixeca el debat entre els contertulians del programa. La conductora talla en sec els xiuxiuejos atabalats mirant al seu tècnic de so, a l’altra banda de la peixera de l’estudi radiofònic i fent un gest amb els dits índex i polze tocant-se entre sí -el que fa la gent quan es refereix als diners- anuncia que “ens n’anem a publicitat”.

Quan tornen al “directe”, la conductora obre foc amb una pregunta “de ràdio”: Un bon llibre pot ser tan cabdal a la vida d’algú?

Silenci.

L’Escriptor (i periodista literari) i la Coach, convidats habituals de la secció de llibres del programa, s’han creuat una mirada fugissera per intentar obtenir alguna resposta l’un de l’altre. De sobte, la dona, que a més és antropòloga, agafa un llibre de la bossa de mà que ha deixat sobre l’enorme taula de cirerer de l’Estudi 1. Torna a incorporar-se i respon: vull recomanar a la Isabel i a la Teresa que, si ara per ara, no poden llegir, escriguin. Qualsevol cosa. Si pot ser a mà i en un quadern que considerin especial, molt millor. L’escriptura pot ser un hàbit molt positiu per a l’esperit; ordena idees, reafirma posicions i desenvolupa una part de la intel·lectualitat que està molt relacionada amb la capacitat de sentir i emocionar-se llegint, diu. Obre el llibre i comença a buscar-hi, passant ràpidament pàgina del final cap al principi, alguna cosa que li ha cridat molt l’atenció i justament, fa pocs segons, li ha vingut a la memòria. Finalment ho troba.

És la tercera vegada que rellegeixo aquest llibre de Paul Auster, “Bogeries de Brooklyn”. Crec que és l’obra amb les millors primeres vint pàgines que he llegit mai. Les repasso una vegada i una altra. Crec que me les sé de memòria i tot, riu. M’agrada especialment un fragment que crec pot esperonar les nostres oients a superar aquesta crisi lectora, o almenys, a relativitzar-la.

“En l’ofici d’escriure no hi havia cap regla, va dir. Si et fixaves en la vida de poetes i novel·listes, el que trobaves era un caos total, un revoltim infinit d’excepcions. I tot plegat perquè escriure era una malaltia, va continuar en Tom, el que es podria considerar una infecció o una grip de l’esperit, i per tant la podia agafar qualsevol i a qualsevol edat. Joves, vells, forts i febles, borratxos i sobris, bojos i assenyats. Repassant la llista de gegants i semi gegants, descobries escriptors que van abraçar totes les inclinacions sexuals, totes les tendències polítiques i tots els atributs humans, des de l’idealisme més noble fins a la corrupció més insidiosa. Hi havia delinqüents i juristes, espies i metges, soldats i conques, viatges i reclusos. Si no se’n podia excloure ningú, què impedia a un corredor d’assegurances de gairebé seixanta anys sumar-se a les seves files?”.

La Presentadora somriu després del que ha dit la col·laboradora. Amb la mirada apartada, com si amagués el més gran dels secrets, fa una manyaga esmunyedissa a una llibreteta que guarda curosament al costat del micròfon principal i referma, entre pensaments i intimitats, com d’important poden resultar un munt de pàgines en blanc.