La crisi lectora

La Teresa admet que se sent trista i sola quan acaba un bon llibre. Experimenta un sentiment de pèrdua lleu. Una pàtina d’abandonament. Pot semblar exagerat, reconeix. Però és així. La desaparició d’uns bons personatges i d’una història magnètica la pot arribar a entristir, a descentrar, a angoixar-se. Per què? li pregunten. Trobo a faltar una espècie de tutel·la invisible i intocable que només percebo llegint i vivint un bon llibre.

La Isabel, animada per un impuls empàtic amb la Teresa, truca al programa de ràdio immediatament després. Una breu salutació i s’anima a asseverar que està passant literalment per “una crisi lectora”. Una crisi lectora?, pregunta encuriosida la Presentadora. Sí, sí. Una crisi lectora. Sempre he llegit molt i m’agrada tant!, però des de fa uns mesos no puc acabar cap llibre. En començo molts, i cap d’ells em fa el pes. I tota aquesta situació m’està atabalant. Em fa una mica de vergonya dir-li que em sento frustrada.

L’última frase de la Isabel aixeca el debat entre els contertulians del programa. La conductora talla en sec els xiuxiuejos atabalats mirant al seu tècnic de so, a l’altra banda de la peixera de l’estudi radiofònic i fent un gest amb els dits índex i polze tocant-se entre sí -el que fa la gent quan es refereix als diners- anuncia que “ens n’anem a publicitat”.

Quan tornen al “directe”, la conductora obre foc amb una pregunta “de ràdio”: Un bon llibre pot ser tan cabdal a la vida d’algú?

Silenci.

L’Escriptor (i periodista literari) i la Coach, convidats habituals de la secció de llibres del programa, s’han creuat una mirada fugissera per intentar obtenir alguna resposta l’un de l’altre. De sobte, la dona, que a més és antropòloga, agafa un llibre de la bossa de mà que ha deixat sobre l’enorme taula de cirerer de l’Estudi 1. Torna a incorporar-se i respon: vull recomanar a la Isabel i a la Teresa que, si ara per ara, no poden llegir, escriguin. Qualsevol cosa. Si pot ser a mà i en un quadern que considerin especial, molt millor. L’escriptura pot ser un hàbit molt positiu per a l’esperit; ordena idees, reafirma posicions i desenvolupa una part de la intel·lectualitat que està molt relacionada amb la capacitat de sentir i emocionar-se llegint, diu. Obre el llibre i comença a buscar-hi, passant ràpidament pàgina del final cap al principi, alguna cosa que li ha cridat molt l’atenció i justament, fa pocs segons, li ha vingut a la memòria. Finalment ho troba.

És la tercera vegada que rellegeixo aquest llibre de Paul Auster, “Bogeries de Brooklyn”. Crec que és l’obra amb les millors primeres vint pàgines que he llegit mai. Les repasso una vegada i una altra. Crec que me les sé de memòria i tot, riu. M’agrada especialment un fragment que crec pot esperonar les nostres oients a superar aquesta crisi lectora, o almenys, a relativitzar-la.

“En l’ofici d’escriure no hi havia cap regla, va dir. Si et fixaves en la vida de poetes i novel·listes, el que trobaves era un caos total, un revoltim infinit d’excepcions. I tot plegat perquè escriure era una malaltia, va continuar en Tom, el que es podria considerar una infecció o una grip de l’esperit, i per tant la podia agafar qualsevol i a qualsevol edat. Joves, vells, forts i febles, borratxos i sobris, bojos i assenyats. Repassant la llista de gegants i semi gegants, descobries escriptors que van abraçar totes les inclinacions sexuals, totes les tendències polítiques i tots els atributs humans, des de l’idealisme més noble fins a la corrupció més insidiosa. Hi havia delinqüents i juristes, espies i metges, soldats i conques, viatges i reclusos. Si no se’n podia excloure ningú, què impedia a un corredor d’assegurances de gairebé seixanta anys sumar-se a les seves files?”.

La Presentadora somriu després del que ha dit la col·laboradora. Amb la mirada apartada, com si amagués el més gran dels secrets, fa una manyaga esmunyedissa a una llibreteta que guarda curosament al costat del micròfon principal i referma, entre pensaments i intimitats, com d’important poden resultar un munt de pàgines en blanc.