Nostàlgia (Pura.)

Va trobar aquell retrat darrere de l’armari de la mare. Feia dos dies que l’havien enterrada i empaquetar roba vella la distreia i li treia del damunt, encara que fos a estones, aquell dol espès i punxant que li havia causat aquell comiat allargassat.

“Pura”. Il.lustració de Marta Blanch

Va mirar detingudament la làmina. No esperava veure’s a si mateixa tan jove, tan descarada, tan lliure. Però sí, era ella. Ella, a Narbonne. Estiu del 70. Ho recordava perfectament. Disset anys i va agafar un tren des de Portbou, sola, sense el vistiplau de la família. Marxes del poble per anar-te’n darrere un home com ho faria una qualsevol, li havia deixat anar l’àvia Carme. La seva mare, potser pressionada pel que dirien les clientes de la merceria, no es va quedar tampoc curta: això que fas, avergonyint-me davant de tot poble, ens separarà per sempre, ja t’ho dic. De res van servir els consells dissuasius i suposadament “moderns” de la tieta Mercè: estudia comerç o secretariat a Figueres i deixa’t estar d’això de ser artista. En un no res seràs fora de casa dels pares, casada i amb un terreny a les cases noves que estan fent al costat de l’ermita del port.

Va arribar a Narbonne, tard. Vora les deu de la nit. En Patrice l’esperava a l’estació. L’endemà anirien a veure l’Ecóle d’Art du Grand Narbonne per interessar-se en el procés de matriculació. Seria pintora o escultora, és igual. Faria allò que sempre l’havia fet sentir ella mateixa. Sort dels diners que li havia donat el pare. I sort d’en Patrice, que ja havia acabat l’últim curs al mateix centre i ja estava treballant en el que seria la seva primera exposició. S’havien conegut l’estiu anterior a Cotlliure on ell hi havia anat a passar un cap de setmana amb els amics i ella havia acompanyat a sa mare a veure una cosina segona, que havia marxat a França després de la guerra i feia anys que no veia. Després d’aquella primera conversa al port, prop de la fortalesa, tot havia anat rodat: cartes cada setmana, visites d’ell, trucades internacionals -furtives- d’ella. En Patrice l’havia despertat d’aquella letàrgia rural que l’engolia i havia posat en solfa tots aquells desitjos salvatges de llibertat i creativitat. Amb ell havia descobert la passió, la rebel·lia i potser també la impertinència d’aquell qui se sap que es menjarà el món.

A l’andana, en Patrice la va besar amb frisança i a l’arribar al seu piset d’estudiants li va oferir un cafè, un plat de pasta i unes llaminadures artesanes. A la nit, van aprofitar tot el temps que els seus cossos van mantenir-se ferms. L’endemà van esmorzar en una pastisseria prop del canal de la Robine i va ser llavors quan ell es va treure el bloc de la motxilla i la va dibuixar per primera vegada. 

Un agost deliciós. 

Fins aquella carta de la mare. I la seva posterior conversa telefònica. El pare s’havia “ferit” i havia de tornar al poble immediatament. Jo sola no me’n sortiré; l’àvia és gran i la tieta treballa moltes hores. Has de venir i ajudar-me. Primer és el pare que les teves aventuretes. Com a mínim vine fins que s’acabi l’estiu i, si tot va bé, te’n tornes amb el bohemi abans que comencin aquells estudis que vols fer.

I no sap per què va marxar a l’Empordà.

Però ho va fer.

I encara ara tampoc sabria dir per què mai més havia tornat a Narbonne, ni a viure amb en Patrice (tot i que l’havia vingut a buscar en dues ocasions), ni retornar al que hagués pogut ser aquella Vida, ni a agafar cap més pinzell ni cap més cigarreta mentolada. 

Li venien al cap les paraules d’una clienta de la merceria, psicòloga, a qui ensenyava mitja cada divendres a la tarda amb un grup de joves dels pobles del voltant.

Vius aferrada al Passat, Pura. 

Sempre que ens expliques coses hi penso. En el teu discurs hi veig massa Passat, poc Futur i encara menys Present. La Nostàlgia no és bona companya de viatge, ho saps…On és el teu somriure ara? I per què mai ens comentes què tens pensat fer en un futur, quan et jubilis, per exemple? Te n’adones? Tens els ulls enganxats en allò que segur que ja no seràs. I no té sentit. Acaba d’assumir on ets, qui ets…

Li agradava aquell dibuix. Aquella mirada arrauxada. Aquell fum vermell.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *