En Quirze avui fa 7 anys. Des del menjador de casa, sento la cridòria esvalotada dels petits convidats a la seva festa d’aniversari, a l’altra banda del replà. La Nora, la seva mare, m’ha avisat i m’ha demanat si no em feia res. I cà, li he dit. Res em relaxa més que els riures eixelebrats i innocents d’un infant. Aquells riures d’estómac, inacabables, encomanadissos. Deuen ser deu o dotze. Tinc bona orella, potser menys que quan era concertista, i distingeixo diverses harmonies vocals.

Truquen a la porta. Obro. En Quirze. Li agrada venir a casa. De sempre. Se la coneix. Alguna vegada li he preguntat què li fa més el pes de casa meva. I em diu el terra perquè s’hi podria jugar a escacs o a dames. 

Al pas de la porta, deixa anar un hola gairebé sense mirar-me i corre passadís avall fins a arribar al saló. M’he fixat en els seus ulls. Esbatanats i blavíssims. Avui els obre més que mai, potser per la il·lusió que tots li ballen, aquesta tarda. El segueixo amb el somriure tort i el sento parlar amb en Fèlix, el lloro africà que l’àvia Susi em va deixar en herència quan va decidir anar a viure a la residència que havien obert al seu carrer. Hi estaré molt bé, nen, em va voler tranquil·litzar; només vine a buscar-me cada divendres per anar a la perruqueria i cuida’m en Fèlix. Me l’emportaria al geriàtric però no vull que me l’atabalin. Segur que estarà millor aquí, amb tu, sentint-te tocar el piano i veient els nanos que venen a les classes de música. Un lloro, va sentenciar, ha de veure vida.

En Quirze i en Fèlix són amics. Això diu el nen. Es pot tenir un millor amic lloro, saps? No és tan estrany. Només cal que ens estimem i prou. I saps? En Fèlix és tan important com la Mia, aquella nena que va a classe amb mi, o en Martí, o la mare o tu.

I en Fèlix, com si entengués les bones paraules del nano, mou el cap sincopadament, balla damunt del barrot on es passa el dia fent el lloro i acaba amb un alegre “aixecaaaaaa’t, Baldiriiiiiiii” que fa morir de riure en Quirze. En Baldiri, el meu avi, era un sant a qui li perdonava tot l’àvia, i a en Fèlix.

En Quirze acaba d’amanyagar la closca de l’ocell; espera que després obri i venti cerimoniosament les ales grises i vermelles i se’n va corrents cap a la porta. Me’n vaig. Només he vingut a saludar en Fèlix.

El segueixo amb la mirada. Abans de tancar la porta es gira i em cluca l’ull. Adéu, em diu.

Llavors torno a asseure’m davant del piano. Penso. Quina vida veu en Quirze que els meus ulls ja no poden copsar?

 

(Il.lustració: Marta Blanch)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *