Prou Notificacions

Fa un parell de dies que exploro la possibilitat de desactivar totes les notificacions de les aplicacions de què disposo. Totes. Fins i tot les del whatsapp, les de l’email, i les d’algunes xarxes socials. El primer que em sobta és que una decisió tan absurda com aquesta s’hagi convertit, fruit del moment en què vivim, en una decisió quasi transcendental. 

Feia temps que em rondava la idea que aquest allau de notificacions diàries embruten el procés comunicatiu amb el nostre entorn i el desdibuixen notòriament. Ens arriben missatges “abruptament” des de tot arreu, a través de sons o de petites vibracions, quan menys t’ho esperes o quan no tenies previst comunicar-te amb res ni ningú. Al cinema, al metge, al supermercat. Missatges que t’inoculen la necessitat de respondre immeditatament, de ser analitzats amb premura, de ser resolts amb certa angoixa digital. Fa setmanes que noto com el meu cos “es queixa” quan arriba algun avís digital. 

I, ahir, vaig fer el pas. Prou notificacions.

A partir d’ara, seré jo mateix que consultaré, quan cregui convenient, quina és la meva actualitat digital si és que d’això en podem dir “actualitat”. I seré jo el que trïi el moment d’interactuar amb el meu emissor, sempre que el sentit comú ho permeti.

No us penseu, no serà senzill acostumar-se a aquesta nova llibertat. Segur que algú li estranyarà -o es molestarà- si no he contestat IMMEDIATAMENT un whats, o potser no m’assabentaré d’una notícia d’última hora d’algun diari digital, o ignoraré durant hores -o potser dies- que el banc ja m’han ingressat la nòmina. Hi ha experts que parlen de l’esclavitud digital o dels nous llenguatges no verbals sorgits a través dels xats del whatsapp (el meu receptor ha llegit el missatge?, doble check?, perquè tarda tant en respondre?, es tracta d’una “callada” per resposta?, què vol dir amb aquesta emoticona?). Massa problemes, trobo. Segur que tots els que llegiu ara aquest post heu viscut últimament alguna situació com aquesta.

Com veieu, la sobredigitalització ens resta llibertat comunicativa. Parlo en aquest cas de llibertat comunicativa, perquè de la resta de llibertats ja se n’ha parlat en escreix i tampoc és el meu àmbit d’estudi. Fins fa relativament poc en el joc de la comunicació hi havia dues gran realitats clàssiques, la de l’Emissor i Receptor, que es posaven en contacte més o menys lliurement per transmetre’s un Missatge. Què passa quan la quantitat de missatges a comunicar creix exponencialment i quan l’emissor emet informacions de manera continuada, sense cap control ni objectiu sensat i sense respectar les necessitats bàsiques del receptor? Doncs que tard o d’hora el receptor no pot assumir amb atenció plena tot allò que li estan volent dir i entra en col.lapse. 

Cal, al meu parer, recuperar la nostra iniciativa comunicativa i exercir amb llibertat i molta calma, el nostre dret de comunicació.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *