Dolors que no t’explico

En Marc té migranyes horroroses. A la Lola li fan mal les articulacions dels turmells i les dels els dits de la mà esquerra. Sé que en Jan es mareja per culpa d’unes cervicals traïdores. I, tot i que sigui incapaç d’acceptar-ho, a la Maria li fa mal l’ànima. Molt. Li veig. Ho noto. Li dic. Em contesta. Són dolors que no t’explico.

No els explica. Té por al rebuig. Té fòbia als febles, als que pateixen, als que contaminen l’ambient amb el seu neguit. No li convenen. Els aparta. Els evita.

En Marc és metge i pare de tres fills adolescents. La Lola és Secretària General del Govern del flamant Nou Estat. En Jan és policia secreta i es juga la vida, cada dia, en un dels barris de la droga de la Capital. La Maria és mare i quan pot dirigeix amb èxit, i contra pronòstic per ser dona, un reputat Club de Futbol, que diuen, és més que un Club.

Ningú sap que ens trobem cada dijous a les set de la tarda en un cafè arraconat prop de la Plaça Rius i Taulet, a Gràcia. Riem. Ens comentem allò lleu, insignificant i superflu; el just per mantenir el lligam amistós des que vam finalitzar l’EGB a l’Escola Aula.

Tots sabem que ens mentim. Vivim en la mentida dels “forts“, dels “valents“, dels “preparats“.

La Maria em mira. Fa estona que no diu res. Se m’acosta poc a poc. A cau d’orella xiuxiueja: em moro. Em moro, depressa. Tinc una leucèmia molt malparida i em moro. I a més, m’han diagnosticat, una depressió aguda, perquè, segons diuen, sóc incapaç d’acceptar que les coses, a MI, també em poden anar malament.

Tu?. No pot ser. No-pot-ser.  Ets una de les nostres. Les del club de Nietzche. ElsSuperhomes i les Superdones que vam néixer amb la missió de ser excel.lents. Les que sabem identificar als “petits homes”, per després menysprear-los i apartar-los.

I una merda. Sóc feble com tothom. Ara ja no m’importa reconèixer que he tingut males èpoques en què he hagut de callar per por a no ser considerada. He patit dolors d’infern que t’hauria d’haver explicat si no hagués estat tan estúpida. He fingit tota la vida per mantenir un estatus, per formar part d’una èl.lit dirigent, per no desvincular-me delpoder. Jo pensava que havia nascut per ser vés a saber què. I NO. M’he adonat que, per molts contactes polítics i socials que disposi, sóc igual que els altres: una persona.

I saps, Martina? Ara, me n’alegro.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *