ACUMULANT(S)

Tens l’escriptori de l’ordinador ple d’arxius inútils i desfasats i tampoc et cal ara mateix fer-te una idea de quanta brossa informàtica acumules a la resta del disc dur.
Hi ha alguns calaixos a casa que ja no goses ni obrir. I si ho fas, és perquè són calaixos de sastre on dipositar algun objecte interessant però en aquell moment inclassificable.
Conserves a l’armari desenes de texans dels anys 80 (o 90?) i tens pocs penjadors per acabar de col·locar les teves últimes adquisicions.

I malgrat tot això, ets segurament meticulós i hiperorganitzat en altres espais de la teva vida, com la feina.

Acumulació no és exactament desordre. És manca de capacitat per saber deixar anar. Tendim a acumular. Un Diògenes social que ens impedeix anar lleugers d’equipatge per la vida. Ens costa desfer-nos d’allò que ja no té utilitat potser per una culpabilitat insana de NO saber dir prou i NO saber dir adéu a objectes espatllats, inútils, desfasats i/o absurds en aquest precís moment de la nostra vida. Cada vegada MÉS sabem desprendre’ns MENYS de res.

Entre els meus propòsits mindfulness dels mesos que vénen, en tinc un directament relacionat amb la “neteja” d’objectes prehistòrics. Estaré dies i dies separant totes les meves possessions en tres caixes (una que digui “prescindibles”, una altra d'”imprescindibles”, i una tercera de “ho pensarem més endavant”). Està clar que les caixes prescindibles aniran a les deixalleria -sí, al meu poble, reciclem-, a associacions sense ànim de lucre o faré donacions a família i amics. Després d’això, em prometen els “savis” de l’ordre i la serenitat, TOT ho veuré més clar. Seré més flexible i lleuger. I ho crec fermament.

Si vols més informació:
1.-“Menos es Mas”, article de Jenny Moix a el País.
2.-Marie Kondo, la gurú en temes d’ordenar la llar, a la fantàstic mitjà VERNE
3.-“El miedo al futuro y la acumulación de objetos”, de Isidro Magallón

ESCRIURE PER SER LLIURE

Torno a Passejar en Hamlet.
Torno a escriure com aquell que torna a fer dieta.
Em cal.
És necessari. M’és necessari.
Intentaré, a partir d’ara, un escriure lleuger que em porti a un dietari banal i, a voltes, absurd. Un diari -que no té que per què tenir publicacions diàries- que m’ajudi a posar en ordre pensaments i opinions sobre les coses menudes de la vida.
Seré breu i concís. I no donaré ni massa explicacions ni demanaré perdó per res. Simplement posaré sobre el paper allò que em passi pel cap. Fora pretensions literàries. L’experiment té un altre objectiu. Ser més lliure. Escriure per ser lliure. Sona bé. M’agrada.

.

Els bons Amics

Un amic de fa molts anys, a qui aprecio molt, viu moments terribles. Se li’n va, se li ha anat massa jove, una familiar estimadíssima. Fins avui, la desgràcia ens ha tingut força dies molt pendents que no es trenqués, en un Hospital, aquell fil tan prim de l’Esperança. Això ens ha retornat a un contacte sovintejat; un contacte que feia temps que no teníem; un contacte que jo -i diria que Ell també- hem agraït infinitament. Hem parlat poc, però ens ho hem dit tot. Sense dil·lacions ni subterfugis.

Som Amics de veritat i el que ha passat aquests dies em fa pensar que ho serem Sempre. Tot i que ara mateix sobretot m’entristeix enormement la marxa injusta d’una persona massa jove i plena de vida, no puc deixar de pensar en Ell. En el nostre lligam. En el valor inapel·lable de l’Amistat.

Els Amics, si ho són de veritat, han d’acompanyar-te i mostrar-se, sobretot, quan les coses van mal dades. Si en aquests moments feixucs, hi ha l’impuls, la clara necessitat de fer costat a l’altri, és que estem davant d’un afecte incondicional i molt poderós. Si no, no estem parlant d’Amistat. Estem parlant d’una altra cosa.

Immunes?

Impactant i demolidor. Segons el dibuixant, Khalid Albaih (Khartoon!), els nens de ‪Síria‬ tenen ara mateix dues opcions de futur: quedar-se al país, com l’Omran (de 5 anys i a qui van trobar miraculosament viu entre les runes de casa seva, després d’un bombardeig), o intentar marxar-ne, com l’Aylan (el petit de 3 anys ofegat al Mediterrani quan intentava, amb la seva família, fugir de la guerra). La vinyeta de Kartoon! m’ha semblat el més just i adequat per Il.lustrar el drama sirià. Tinc una certa por que l’excessiva i continuada difusió de fotografies i vídeos escabrosos sobre aquests dos pobres infants ens acabin fent immunes a la Barbàrie.

Esclaus 2.0?

M’agrada la ironia d’aquesta tira còmica de l’historietista argentí Ricardo Liniers Siri (Buenos Aires, 1973). Malgrat això, la trobo una mica superada. Vostès no? Pressuposa que si no tinc xarxes, tinc més temps. I si tinc més temps, sóc més lliure, i per tant, més feliç. Bé, una fal.làcia com una altra. Hi ha molta gent al món sense xarxes que aprofita pèssimament el seu temps lliure i gent amb una gran activitat digital que tenen una salut ociosa digna d’envejar. És una qüestió, evidentment, de gestió del temps i de no quedar-se penjat del 2.0, una realitat poc real, tot sigui dit. Queda clar que les xarxes són, com a mínim:

a) Un mitjà d’informació (i de desinformació). Ambdues coses. De fet, són la principal font d’informació entre els joves, segons un informe del REUTERS INSTIUTE per a l’estudi del Periodisme.

b) Un aparador de marca personal i empresarial de primer ordre. Totes les estratègies de màrqueting i comunicació que vulguin difondre i millorar la imatge de persones, institucions i/o empreses no poden obviar la realitat 2.0. Evident. Són el canal principal d’interacció amb el consumidor i una via ràpida i directa (sense intermediaris) de comunicació.

c) Un espai hiperdemocràtic de creació i desenvolupament artístic. La xarxa ha dinamitzat la imaginació col.lectiva i l’ha obert més enllà dels cercles culturals fins ara establerts. Molta gent creu que pot aportar alguna cosa, per petita que sigui, i troba en aquest àmbit una plataforma gratuïta per a interpel.lar al món amb les seves ocurrències. Hi ha guanyat l’art com a concepte global amb la irrupció de Facebook, Instagram, Snapchat, Twitter? Mirin, jo crec que sí.

d) I sí, són també un tauler d’anuncis, un espai de relacions socials de tot tipus i una tribuna digital des d’on exposar pensaments diversos.

Així doncs, no demonitzem abans d’hora. Abans de res: entenguem, valorem, i finalment, gaudim d’una ficció paral.lela, que ben segur salpebra, i força, les nostres existències.

Per cert, si encara els interessa això d’optimitzar el seu temps lliure, els recomano la lectura de “Sigues amo del teu temps“, de Felix Toran.

Espero els seus comentaris. Fins la propera.

Font de la imatge: El País Semanal (Diumenge 31 de Juliol de 2016)

L’Home del Temps

Es diu Bernat i és l’home del temps. No en sap res de meteorologia però li interessa la Previsió tant o més que als presentadors televisius. S’hi fixa; la té molt en compte; necessita saber, per sobre de totes les coses, quin temps farà l’endemà. El dia rúfol? Un sol radiant? Humitejarà? S’aixecarà vent sec? Xàfecs? Baixes pressions?

El temps governa la seva vida. I encara ara, després de cinquanta anys, li dol.

La calor de l’estiu li cou el palmell de les mans i el blanc dels ulls. Es lleva amb la boca seca com l’espart quan bufa vent del sud; i si xiula tramuntana pateix del genoll dret que es va partir quan esquiava de jovenet i també del peronè que li van operar fa cinc anys, així com d’una forta migranya que li provoca deliris i marejos.

Les costelles, el rodó de la cintura, l’esternon, la punta interna de les espatlles, els abductors, bessons, carpians i metarcarpians…

Sap que llavors ja no es pot moure durant dies de la seva habitació. Però ell no vol marxar de l’Empordà, del seu apartament davant de la platja de Grifeu, a Llançà. Seria maleir la seva sort, la seva benaurança. Quan sent ploure plora com un nen petit recordant l’Anna, la seva dona morta fa cinc anys per un càncer de pàncrees. Llavors des de la finestrada veu com se li acosta la nuvolada majestàtica i llefiscosa. En deixa anar una de bona. I, després, el plor es converteix en mala llet i val més no agafar cap trucada ni contestar cap e-mail de feina, ni retocar cap plànol. No. Val més. La distímia l’ataca amb la mateixa intensitat que la pluja omple el pluviòmetre de l’estació meteorològica del poble veí.

Es pregunta com el temps pot tenir aquesta influència macabra en l’esdevenir físic i psíquic de les persones. I n’escriu aquestes quatre ratlles aprofitant que està de bones i sabent que demà tindrà mala lluna. S’anuncia boira.

“Avui tenim un públic fantàstic”

No és senzill posar títol a 25 anys dalt dels escenaris. “Avui tenim un públic fantàstic”, però, és una frase que tothom en aquesta companyia de comediants coneix amb major o menor mesura. És un petit mantra que utilitzem per invocar la sort abans de cada representació. L’hem escoltat sempre de la veu de la mateixa persona: en Josep Maria Cortada; sempre en els mateixos llocs: entre bambalines, a camerinos, als passadissos del Casino Menestral, el Teatre Jardí o La Planeta de Girona; i quasi sempre en el mateix moment: aquells inacabables cinc minuts abans d’aixecar el teló. Llavors, entre corredisses al servei i els últims retocs de maquillatge i vestuari, en Cortada -que ben segur ja haurà anat d’amagat a tafanejar com es va asseient el públic a platea- entra a la nostra cambra i ens diu: “Fem-ho bé. Bon to i escena catalana perquè avui tenim un públic faan-tàstic”. Obre ben fort les às i allarga les síl.labes de l’adjectiu que tanca la seva frase perquè així tinguem temps per corejar amb ell els últims mots del nostre crit de “guerra”. És el petit fil que ens uneix a tots. El que embasta les vides de centenars de persones entre actors, directors, tècnics, amics i saludats que han conformat, fins ara, el projecte de La Funcional Teatre. Potser per això aquesta expressió ens agrada tant. Per això i per què fa honor a la veritat. Sou un públic fantàstic.

Gràcies pel vostre suport incondicional durant tots aquests anys.

Jo era aquí, mirant com el món es cremava

Jo era aquí mentre el món es cremava. Això és el que segurament pensaven, excitades, aquestes dues senyoretes mentre aprofitaven els alderulls d’una de les manifestacions del passat 1 de maig a Barcelona per fer-se una selfie i penjar-la a les xarxes socials. Curiós. Estrany. Preocupant. Malaltís. N’hem fet un gra massa. Després de com van evolucionant les autofotos en els últims mesos m’atreveixo a augurar que el fenomen selfie té mala peça al teler. S’estan publicant instantànies de poc o gens mal gust que traspuen alguna patologia psicològica de mal curar i es carreguen l’esperit inicial d’aquest nou mètode, fresc i divertit, d’explicar la realitat quotidiana dels usuaris 2.0.

La ment en blanc

Em diu una bona amiga (encara no ho és, però intueixo que algun dia ho serà) que meditem poc. I amb meditar no es refereix només a la meditació transcendental. Diu que som incapaços de relaxar-nos i de deixar la ment en blanc. No “ens” deixem descansar. I en aquests moments de sobreexposició, de sobreinformació i de sobreexcitació vital donar cinc minuts de silenci al teu “cervell pensant” és la millor de les tisanes.

M’informo una mica i faig una cerca ràpida a la xarxa. Hi ha força estudis científics que conclouen que meditar és bo per a la salut. Redueix evidentment l’estrès i l’ansietat però també és saludable per als hipertensos, per als que tenen problemes pulmonars, insomni i, fins i tot, dolors crònics i problemes cardiovasculars. Els investigadors en la matèria, concentrats sobretot en universitats nord-americanes, afirmen que amb la pràctica meditativa s’oxigena el cos, i sembla probable (fins i tot per als més incrèduls) que amb més oxigen la maquinària fisiològica funcioni molt millor. Aquesta és la clau: més oxigen.

No cal una postura impossible ni cantar cap mantra, ni tampoc vestir-se amb túnica ni tocar els platerets. Cal simplement asseure’s en una postura còmoda, si pot ser amb l’esquena recta, i respirar profundament deixant que els pensaments facin la seva perquè a l’estona, a mesura que anem inspirant i expirant, vagin desapareguent per avorriment.

Em comenta aquesta amiga que, fins i tot, es pot meditar fent una foto. “Què m’estàs dient?” Li dic incrèdul. “Sí”, em precisa, “fent una fotografia amb la teva càmera o el teu smartphone. Mentre decideixes quin enquadrament, amb quina llum, amb flaix o sense…mentre contemples a través de l’objectiu, la teva ment només fa una única cosa”. I això ja és una passa de gegant per començar a ajudar-la a descansar.

Dolors que no t’explico

En Marc té migranyes horroroses. A la Lola li fan mal les articulacions dels turmells i les dels els dits de la mà esquerra. Sé que en Jan es mareja per culpa d’unes cervicals traïdores. I, tot i que sigui incapaç d’acceptar-ho, a la Maria li fa mal l’ànima. Molt. Li veig. Ho noto. Li dic. Em contesta. Són dolors que no t’explico.

No els explica. Té por al rebuig. Té fòbia als febles, als que pateixen, als que contaminen l’ambient amb el seu neguit. No li convenen. Els aparta. Els evita.

En Marc és metge i pare de tres fills adolescents. La Lola és Secretària General del Govern del flamant Nou Estat. En Jan és policia secreta i es juga la vida, cada dia, en un dels barris de la droga de la Capital. La Maria és mare i quan pot dirigeix amb èxit, i contra pronòstic per ser dona, un reputat Club de Futbol, que diuen, és més que un Club.

Ningú sap que ens trobem cada dijous a les set de la tarda en un cafè arraconat prop de la Plaça Rius i Taulet, a Gràcia. Riem. Ens comentem allò lleu, insignificant i superflu; el just per mantenir el lligam amistós des que vam finalitzar l’EGB a l’Escola Aula.

Tots sabem que ens mentim. Vivim en la mentida dels “forts“, dels “valents“, dels “preparats“.

La Maria em mira. Fa estona que no diu res. Se m’acosta poc a poc. A cau d’orella xiuxiueja: em moro. Em moro, depressa. Tinc una leucèmia molt malparida i em moro. I a més, m’han diagnosticat, una depressió aguda, perquè, segons diuen, sóc incapaç d’acceptar que les coses, a MI, també em poden anar malament.

Tu?. No pot ser. No-pot-ser.  Ets una de les nostres. Les del club de Nietzche. ElsSuperhomes i les Superdones que vam néixer amb la missió de ser excel.lents. Les que sabem identificar als “petits homes”, per després menysprear-los i apartar-los.

I una merda. Sóc feble com tothom. Ara ja no m’importa reconèixer que he tingut males èpoques en què he hagut de callar per por a no ser considerada. He patit dolors d’infern que t’hauria d’haver explicat si no hagués estat tan estúpida. He fingit tota la vida per mantenir un estatus, per formar part d’una èl.lit dirigent, per no desvincular-me delpoder. Jo pensava que havia nascut per ser vés a saber què. I NO. M’he adonat que, per molts contactes polítics i socials que disposi, sóc igual que els altres: una persona.

I saps, Martina? Ara, me n’alegro.