Destacada

Quina vida veu en Quirze… que els meus ulls ja no poden copsar


En Quirze avui fa 7 anys. Des del menjador de casa, sento la cridòria esvalotada dels petits convidats a la seva festa d’aniversari, a l’altra banda del replà. La Nora, la seva mare, m’ha avisat i m’ha demanat si no em feia res. I cà, li he dit. Res em relaxa més que els riures eixelebrats i innocents d’un infant. Aquells riures d’estómac, inacabables, encomanadissos. Deuen ser deu o dotze. Tinc bona orella, potser menys que quan era concertista, i distingeixo diverses harmonies vocals.

Truquen a la porta. Obro. En Quirze. Li agrada venir a casa. De sempre. Se la coneix. Alguna vegada li he preguntat què li fa més el pes de casa meva. I em diu el terra perquè s’hi podria jugar a escacs o a dames. 

Al pas de la porta, deixa anar un hola gairebé sense mirar-me i corre passadís avall fins a arribar al saló. M’he fixat en els seus ulls. Esbatanats i blavíssims. Avui els obre més que mai, potser per la il·lusió que tots li ballen, aquesta tarda. El segueixo amb el somriure tort i el sento parlar amb en Fèlix, el lloro africà que l’àvia Susi em va deixar en herència quan va decidir anar a viure a la residència que havien obert al seu carrer. Hi estaré molt bé, nen, em va voler tranquil·litzar; només vine a buscar-me cada divendres per anar a la perruqueria i cuida’m en Fèlix. Me l’emportaria al geriàtric però no vull que me l’atabalin. Segur que estarà millor aquí, amb tu, sentint-te tocar el piano i veient els nanos que venen a les classes de música. Un lloro, va sentenciar, ha de veure vida.

En Quirze i en Fèlix són amics. Això diu el nen. Es pot tenir un millor amic lloro, saps? No és tan estrany. Només cal que ens estimem i prou. I saps? En Fèlix és tan important com la Mia, aquella nena que va a classe amb mi, o en Martí, o la mare o tu.

I en Fèlix, com si entengués les bones paraules del nano, mou el cap sincopadament, balla damunt del barrot on es passa el dia fent el lloro i acaba amb un alegre “aixecaaaaaa’t, Baldiriiiiiiii” que fa morir de riure en Quirze. En Baldiri, el meu avi, era un sant a qui li perdonava tot l’àvia, i a en Fèlix.

En Quirze acaba d’amanyagar la closca de l’ocell; espera que després obri i venti cerimoniosament les ales grises i vermelles i se’n va corrents cap a la porta. Me’n vaig. Només he vingut a saludar en Fèlix.

El segueixo amb la mirada. Abans de tancar la porta es gira i em cluca l’ull. Adéu, em diu.

Llavors torno a asseure’m davant del piano. Penso. Quina vida veu en Quirze que els meus ulls ja no poden copsar?

 

(Il.lustració: Marta Blanch)

Prou Notificacions

Fa un parell de dies que exploro la possibilitat de desactivar totes les notificacions de les aplicacions de què disposo. Totes. Fins i tot les del whatsapp, les de l’email, i les d’algunes xarxes socials. El primer que em sobta és que una decisió tan absurda com aquesta s’hagi convertit, fruit del moment en què vivim, en una decisió quasi transcendental. 

Feia temps que em rondava la idea que aquest allau de notificacions diàries embruten el procés comunicatiu amb el nostre entorn i el desdibuixen notòriament. Ens arriben missatges “abruptament” des de tot arreu, a través de sons o de petites vibracions, quan menys t’ho esperes o quan no tenies previst comunicar-te amb res ni ningú. Al cinema, al metge, al supermercat. Missatges que t’inoculen la necessitat de respondre immeditatament, de ser analitzats amb premura, de ser resolts amb certa angoixa digital. Fa setmanes que noto com el meu cos “es queixa” quan arriba algun avís digital. 

I, ahir, vaig fer el pas. Prou notificacions.

A partir d’ara, seré jo mateix que consultaré, quan cregui convenient, quina és la meva actualitat digital si és que d’això en podem dir “actualitat”. I seré jo el que trïi el moment d’interactuar amb el meu emissor, sempre que el sentit comú ho permeti.

No us penseu, no serà senzill acostumar-se a aquesta nova llibertat. Segur que algú li estranyarà -o es molestarà- si no he contestat IMMEDIATAMENT un whats, o potser no m’assabentaré d’una notícia d’última hora d’algun diari digital, o ignoraré durant hores -o potser dies- que el banc ja m’han ingressat la nòmina. Hi ha experts que parlen de l’esclavitud digital o dels nous llenguatges no verbals sorgits a través dels xats del whatsapp (el meu receptor ha llegit el missatge?, doble check?, perquè tarda tant en respondre?, es tracta d’una “callada” per resposta?, què vol dir amb aquesta emoticona?). Massa problemes, trobo. Segur que tots els que llegiu ara aquest post heu viscut últimament alguna situació com aquesta.

Com veieu, la sobredigitalització ens resta llibertat comunicativa. Parlo en aquest cas de llibertat comunicativa, perquè de la resta de llibertats ja se n’ha parlat en escreix i tampoc és el meu àmbit d’estudi. Fins fa relativament poc en el joc de la comunicació hi havia dues gran realitats clàssiques, la de l’Emissor i Receptor, que es posaven en contacte més o menys lliurement per transmetre’s un Missatge. Què passa quan la quantitat de missatges a comunicar creix exponencialment i quan l’emissor emet informacions de manera continuada, sense cap control ni objectiu sensat i sense respectar les necessitats bàsiques del receptor? Doncs que tard o d’hora el receptor no pot assumir amb atenció plena tot allò que li estan volent dir i entra en col.lapse. 

Cal, al meu parer, recuperar la nostra iniciativa comunicativa i exercir amb llibertat i molta calma, el nostre dret de comunicació.

 

 

 

ACUMULANT(S)

Tens l’escriptori de l’ordinador ple d’arxius inútils i desfasats i tampoc et cal ara mateix fer-te una idea de quanta brossa informàtica acumules a la resta del disc dur.
Hi ha alguns calaixos a casa que ja no goses ni obrir. I si ho fas, és perquè són calaixos de sastre on dipositar algun objecte interessant però en aquell moment inclassificable.
Conserves a l’armari desenes de texans dels anys 80 (o 90?) i tens pocs penjadors per acabar de col·locar les teves últimes adquisicions.

I malgrat tot això, ets segurament meticulós i hiperorganitzat en altres espais de la teva vida, com la feina.

Acumulació no és exactament desordre. És manca de capacitat per saber deixar anar. Tendim a acumular. Un Diògenes social que ens impedeix anar lleugers d’equipatge per la vida. Ens costa desfer-nos d’allò que ja no té utilitat potser per una culpabilitat insana de NO saber dir prou i NO saber dir adéu a objectes espatllats, inútils, desfasats i/o absurds en aquest precís moment de la nostra vida. Cada vegada MÉS sabem desprendre’ns MENYS de res.

Entre els meus propòsits mindfulness dels mesos que vénen, en tinc un directament relacionat amb la “neteja” d’objectes prehistòrics. Estaré dies i dies separant totes les meves possessions en tres caixes (una que digui “prescindibles”, una altra d'”imprescindibles”, i una tercera de “ho pensarem més endavant”). Està clar que les caixes prescindibles aniran a les deixalleria -sí, al meu poble, reciclem-, a associacions sense ànim de lucre o faré donacions a família i amics. Després d’això, em prometen els “savis” de l’ordre i la serenitat, TOT ho veuré més clar. Seré més flexible i lleuger. I ho crec fermament.

Si vols més informació:
1.-“Menos es Mas”, article de Jenny Moix a el País.
2.-Marie Kondo, la gurú en temes d’ordenar la llar, a la fantàstic mitjà VERNE
3.-“El miedo al futuro y la acumulación de objetos”, de Isidro Magallón

ESCRIURE PER SER LLIURE

Torno a Passejar en Hamlet.
Torno a escriure com aquell que torna a fer dieta.
Em cal.
És necessari. M’és necessari.
Intentaré, a partir d’ara, un escriure lleuger que em porti a un dietari banal i, a voltes, absurd. Un diari -que no té que per què tenir publicacions diàries- que m’ajudi a posar en ordre pensaments i opinions sobre les coses menudes de la vida.
Seré breu i concís. I no donaré ni massa explicacions ni demanaré perdó per res. Simplement posaré sobre el paper allò que em passi pel cap. Fora pretensions literàries. L’experiment té un altre objectiu. Ser més lliure. Escriure per ser lliure. Sona bé. M’agrada.

.

Els bons Amics

Un amic de fa molts anys, a qui aprecio molt, viu moments terribles. Se li’n va, se li ha anat massa jove, una familiar estimadíssima. Fins avui, la desgràcia ens ha tingut força dies molt pendents que no es trenqués, en un Hospital, aquell fil tan prim de l’Esperança. Això ens ha retornat a un contacte sovintejat; un contacte que feia temps que no teníem; un contacte que jo -i diria que Ell també- hem agraït infinitament. Hem parlat poc, però ens ho hem dit tot. Sense dil·lacions ni subterfugis.

Som Amics de veritat i el que ha passat aquests dies em fa pensar que ho serem Sempre. Tot i que ara mateix sobretot m’entristeix enormement la marxa injusta d’una persona massa jove i plena de vida, no puc deixar de pensar en Ell. En el nostre lligam. En el valor inapel·lable de l’Amistat.

Els Amics, si ho són de veritat, han d’acompanyar-te i mostrar-se, sobretot, quan les coses van mal dades. Si en aquests moments feixucs, hi ha l’impuls, la clara necessitat de fer costat a l’altri, és que estem davant d’un afecte incondicional i molt poderós. Si no, no estem parlant d’Amistat. Estem parlant d’una altra cosa.

Immunes?

Impactant i demolidor. Segons el dibuixant, Khalid Albaih (Khartoon!), els nens de ‪Síria‬ tenen ara mateix dues opcions de futur: quedar-se al país, com l’Omran (de 5 anys i a qui van trobar miraculosament viu entre les runes de casa seva, després d’un bombardeig), o intentar marxar-ne, com l’Aylan (el petit de 3 anys ofegat al Mediterrani quan intentava, amb la seva família, fugir de la guerra). La vinyeta de Kartoon! m’ha semblat el més just i adequat per Il.lustrar el drama sirià. Tinc una certa por que l’excessiva i continuada difusió de fotografies i vídeos escabrosos sobre aquests dos pobres infants ens acabin fent immunes a la Barbàrie.

Esclaus 2.0?

M’agrada la ironia d’aquesta tira còmica de l’historietista argentí Ricardo Liniers Siri (Buenos Aires, 1973). Malgrat això, la trobo una mica superada. Vostès no? Pressuposa que si no tinc xarxes, tinc més temps. I si tinc més temps, sóc més lliure, i per tant, més feliç. Bé, una fal.làcia com una altra. Hi ha molta gent al món sense xarxes que aprofita pèssimament el seu temps lliure i gent amb una gran activitat digital que tenen una salut ociosa digna d’envejar. És una qüestió, evidentment, de gestió del temps i de no quedar-se penjat del 2.0, una realitat poc real, tot sigui dit. Queda clar que les xarxes són, com a mínim:

a) Un mitjà d’informació (i de desinformació). Ambdues coses. De fet, són la principal font d’informació entre els joves, segons un informe del REUTERS INSTIUTE per a l’estudi del Periodisme.

b) Un aparador de marca personal i empresarial de primer ordre. Totes les estratègies de màrqueting i comunicació que vulguin difondre i millorar la imatge de persones, institucions i/o empreses no poden obviar la realitat 2.0. Evident. Són el canal principal d’interacció amb el consumidor i una via ràpida i directa (sense intermediaris) de comunicació.

c) Un espai hiperdemocràtic de creació i desenvolupament artístic. La xarxa ha dinamitzat la imaginació col.lectiva i l’ha obert més enllà dels cercles culturals fins ara establerts. Molta gent creu que pot aportar alguna cosa, per petita que sigui, i troba en aquest àmbit una plataforma gratuïta per a interpel.lar al món amb les seves ocurrències. Hi ha guanyat l’art com a concepte global amb la irrupció de Facebook, Instagram, Snapchat, Twitter? Mirin, jo crec que sí.

d) I sí, són també un tauler d’anuncis, un espai de relacions socials de tot tipus i una tribuna digital des d’on exposar pensaments diversos.

Així doncs, no demonitzem abans d’hora. Abans de res: entenguem, valorem, i finalment, gaudim d’una ficció paral.lela, que ben segur salpebra, i força, les nostres existències.

Per cert, si encara els interessa això d’optimitzar el seu temps lliure, els recomano la lectura de “Sigues amo del teu temps“, de Felix Toran.

Espero els seus comentaris. Fins la propera.

Font de la imatge: El País Semanal (Diumenge 31 de Juliol de 2016)

L’Home del Temps

Es diu Bernat i és l’home del temps. No en sap res de meteorologia però li interessa la Previsió tant o més que als presentadors televisius. S’hi fixa; la té molt en compte; necessita saber, per sobre de totes les coses, quin temps farà l’endemà. El dia rúfol? Un sol radiant? Humitejarà? S’aixecarà vent sec? Xàfecs? Baixes pressions?

El temps governa la seva vida. I encara ara, després de cinquanta anys, li dol.

La calor de l’estiu li cou el palmell de les mans i el blanc dels ulls. Es lleva amb la boca seca com l’espart quan bufa vent del sud; i si xiula tramuntana pateix del genoll dret que es va partir quan esquiava de jovenet i també del peronè que li van operar fa cinc anys, així com d’una forta migranya que li provoca deliris i marejos.

Les costelles, el rodó de la cintura, l’esternon, la punta interna de les espatlles, els abductors, bessons, carpians i metarcarpians…

Sap que llavors ja no es pot moure durant dies de la seva habitació. Però ell no vol marxar de l’Empordà, del seu apartament davant de la platja de Grifeu, a Llançà. Seria maleir la seva sort, la seva benaurança. Quan sent ploure plora com un nen petit recordant l’Anna, la seva dona morta fa cinc anys per un càncer de pàncrees. Llavors des de la finestrada veu com se li acosta la nuvolada majestàtica i llefiscosa. En deixa anar una de bona. I, després, el plor es converteix en mala llet i val més no agafar cap trucada ni contestar cap e-mail de feina, ni retocar cap plànol. No. Val més. La distímia l’ataca amb la mateixa intensitat que la pluja omple el pluviòmetre de l’estació meteorològica del poble veí.

Es pregunta com el temps pot tenir aquesta influència macabra en l’esdevenir físic i psíquic de les persones. I n’escriu aquestes quatre ratlles aprofitant que està de bones i sabent que demà tindrà mala lluna. S’anuncia boira.

“Avui tenim un públic fantàstic”

No és senzill posar títol a 25 anys dalt dels escenaris. “Avui tenim un públic fantàstic”, però, és una frase que tothom en aquesta companyia de comediants coneix amb major o menor mesura. És un petit mantra que utilitzem per invocar la sort abans de cada representació. L’hem escoltat sempre de la veu de la mateixa persona: en Josep Maria Cortada; sempre en els mateixos llocs: entre bambalines, a camerinos, als passadissos del Casino Menestral, el Teatre Jardí o La Planeta de Girona; i quasi sempre en el mateix moment: aquells inacabables cinc minuts abans d’aixecar el teló. Llavors, entre corredisses al servei i els últims retocs de maquillatge i vestuari, en Cortada -que ben segur ja haurà anat d’amagat a tafanejar com es va asseient el públic a platea- entra a la nostra cambra i ens diu: “Fem-ho bé. Bon to i escena catalana perquè avui tenim un públic faan-tàstic”. Obre ben fort les às i allarga les síl.labes de l’adjectiu que tanca la seva frase perquè així tinguem temps per corejar amb ell els últims mots del nostre crit de “guerra”. És el petit fil que ens uneix a tots. El que embasta les vides de centenars de persones entre actors, directors, tècnics, amics i saludats que han conformat, fins ara, el projecte de La Funcional Teatre. Potser per això aquesta expressió ens agrada tant. Per això i per què fa honor a la veritat. Sou un públic fantàstic.

Gràcies pel vostre suport incondicional durant tots aquests anys.

Jo era aquí, mirant com el món es cremava

Jo era aquí mentre el món es cremava. Això és el que segurament pensaven, excitades, aquestes dues senyoretes mentre aprofitaven els alderulls d’una de les manifestacions del passat 1 de maig a Barcelona per fer-se una selfie i penjar-la a les xarxes socials. Curiós. Estrany. Preocupant. Malaltís. N’hem fet un gra massa. Després de com van evolucionant les autofotos en els últims mesos m’atreveixo a augurar que el fenomen selfie té mala peça al teler. S’estan publicant instantànies de poc o gens mal gust que traspuen alguna patologia psicològica de mal curar i es carreguen l’esperit inicial d’aquest nou mètode, fresc i divertit, d’explicar la realitat quotidiana dels usuaris 2.0.